Turdus philomelos
El tord comú (Turdus philomelos) és una au habitual dels boscos, jardins i zones arbustives de Santa Coloma de Farners. Es reconeix pel seu plomatge marronós i el pit clar cobert de petites taques fosques. Destaca especialment pel seu cant potent i melodiós, que repeteix frases curtes diverses vegades. S’alimenta principalment d’insectes, cucs, cargols i fruits, contribuint a l’equilibri ecològic dels hàbitats forestals i agrícoles del territori.
Turdidae
20-23 cm
de llargada
33-36 cm
65-90 g
Boscos mixtos
i caducifolis
Omnívora
El tord comú és un dels túrdids més coneguts de la nostra fauna, especialment per la seva presència massiva durant la migració i la hivernada, i per la seva importància en l’imaginari cultural i cinegètic. És lleugerament més petit que la merla, amb el dors d’un marró-oliva uniforme, parts inferiors blanc-crema amb un característic clapejat de taques en forma de petits cors o gotes de tinta negres-marrons distribuïdes pel pit i el ventre.
La cara és més apagada que la del tord ala-roig (espècie similar) i les sotacobertores alars són d’un característic to crema-grogós (no vermellós, com el tord ala-roig). Els joves recorden els adults però amb el dors clapejat de taques crema.
A Catalunya, com a nidificant és relativament escàs i lligat als boscos pirinencs i prepirinencs humits, però com a migrador i hivernant arriben centenars de milers d’individus del nord d’Europa que ocupen tot el territori. A la Selva i Santa Coloma de Farners és extraordinàriament abundant durant els passos migratoris (octubre-novembre i març-abril) i tot l’hivern, especialment als boscos i jardins.
La població europea de tord comú és estable en general, encara que mostra fluctuacions interanuals importants. La caça tradicional al tord és una activitat cinegètica encara practicada a Catalunya amb regulacions específiques, i és un tema de discussió constant entre conservacionistes i caçadors.
El cant del tord comú és un dels més espectaculars i admirats de l’avifauna europea: una sèrie llarga de frases curtes, cada una repetida diverses vegades amb extraordinària varietat de tons, sovint amb imitacions d’altres ocells, emesa des d’un punt alt del bosc.
El cant és tan poètic que el tord ha inspirat molta poesia i música (Beethoven, segons alguns, va imitar-lo al seu Concert per a piano núm. 5). El reclam més freqüent és un «tsik» sec emès en vol, sovint sentit durant les migracions nocturnes.
Altres ratapinyaires del terme
