Picus sharpei
El picot verd (Picus viridis) és una de les aus forestals més singulars de Santa Coloma de Farners. Fàcilment recognoscible pel seu plomatge verdós, el cap vermell i el seu característic crit, passa bona part del temps alimentant-se a terra, on busca formigues i altres insectes. Habita boscos oberts, clarianes i zones amb arbres madurs, i juga un paper important en els ecosistemes forestals gràcies a la creació de cavitats que posteriorment poden ser utilitzades per moltes altres espècies.
Picidae
30-36 cm
de llargada
45-51 cm
160-220 g
Mosaic agroforestal
amb arbredes i prats
Formigues
El picot verd és el més gran i acolorit dels picots catalans, una autèntica joia cromàtica entre els nostres ocells. Té el dors, les ales i el carpó d’un verd-oliva intens, la part baixa del dors i el carpó d’un to groc-llampant molt visible en vol (un caràcter molt diagnòstic), el cap i la nuca d’un vermell encès brillant, i una bigotera negra ampla que va del bec fins al darrere de l’ull, dins de la qual hi ha una taca vermella en els mascles (absent en les femelles).
Les parts inferiors són d’un to crema-verdós pàl·lid, ratllat de fines línies fosques. Té els ulls blanc-grisencs i el bec gris fosc. La cua és relativament curta i acabada en punta, amb les plomes rígides.
A Catalunya és present arreu, però mostra preferència pels paisatges mixtos amb arbres dispersos i àmplies zones obertes amb herba: marges agrícoles amb arbredes, fruiterars, vinyes amb arbres, prats arbrats, vores de boscos, parcs urbans amb gespes… Defuig els boscos massa tancats i les zones d’alta muntanya. A la Selva i Santa Coloma de Farners és freqüent observar-lo en parcs, jardins i camps amb arbres dispersos.
El SOCC mostra una població estable a Catalunya. És una espècie que es beneficia de la creació de prats i clarianes en àrees forestals i de la presència d’arbres vells amb formigueres a la base.
El reclam més característic és un «klu-klu-klu-klu-klu» potent, ressonant i descendent, semblant a una rialla forta i alegre, sentit a llargues distàncies. Aquest crit és tan distintiu que en algunes zones se l’anomena «l’ocell que riu» o «el cant del clapper».
A diferència del picot garser gros, el picot verd no acostuma a tamborinejar gaire, sinó que utilitza preferentment el seu cant. El seu vol és intensament ondulant. Sovint sorprèn veure’l a terra picotejant una formiguera, un comportament inusual entre els picots i una bona manera d’identificar-lo de seguida.
Altres ratapinyaires del terme
