Dendrocopos major
El picot garser gros (Dendrocopos major) és un dels ocells forestals més emblemàtics de Santa Coloma de Farners. Fàcilment identificable pel seu contrastat plomatge blanc i negre amb tocs vermells, destaca pels característics cops que fa sobre els troncs per buscar aliment o comunicar-se. Habita boscos, suredes, pinedes i zones arbrades, on s’alimenta principalment d’insectes que troba sota l’escorça, contribuint a la salut i l’equilibri dels ecosistemes forestals.
Picidae
22-23 cm
de llargada
34-39 cm
70-100 g
Boscos
amb arbres grans
Insectívora
El picot garser gros és el picot més comú i àmpliament distribuït de Catalunya, i un dels ocells forestals més fàcils d’identificar pels seus colors contrastats. Té el cap, el dors, les ales i la cua amb un patró blanc i negre molt vistós: dors negre amb dues grans taques blanques arrodonides als hombros, ales negres ratllades de blanc, parts inferiors crema-blanquinoses i una zona vermella encesa a l’anal-cua que destaca de seguida.
El mascle té, a més, una taca vermella ben definida a la nuca, absent en la femella. Els joves tenen tot el coronell vermell, no només la nuca. El bec és llarg, recte i fort, en forma de cisell, perfecte per perforar la fusta.
El picot garser gros està present arreu de Catalunya allà on hi hagi boscos, des dels alzinars del litoral fins a les fagedes i pinedes pirinenques. Mostra una preferència pels boscos amb arbres prou madurs per niar i alimentar-se, i s’adapta bé també als parcs urbans amb arbrat madur i als boscos de ribera.
A la Selva i al Montseny és un dels picots més observables i sovint visita les menjadores de jardí a l’hivern.
El SOCC mostra una població estable o lleugerament en augment, beneficiada per la recuperació de la massa forestal després de l’abandonament de cultius i pastures. És la més abundant de les espècies de picots a Catalunya.
El reclam més característic és un «kik» o «kek» agut i fort, sovint repetit. Però el so distintiu del picot garser gros és el «tamborinejat»: una ràpida i forta sèrie de cops del bec contra un tronc o branca morta, que actua com a substitut del cant per marcar el territori i atreure parella, especialment a finals d’hivern i principis de primavera.
Aquest tamboreig pot sentir-se a llargues distàncies i és un dels sons icònics de la primavera als boscos catalans. Té un vol ondulant característic dels picots, amb sèries de batecs alternats amb planejos curts amb les ales plegades.
Altres ratapinyaires del terme
