Passer domesticus
El pardal comú (Passer domesticus) és una de les aus més conegudes i properes a les persones de Santa Coloma de Farners. Estretament lligat als nuclis urbans, masies i zones agrícoles, ha compartit espai amb l’ésser humà durant segles. De mida petita però molt adaptable, s’alimenta principalment de llavors, cereals i petits invertebrats. Tot i haver estat una espècie molt abundant, en les darreres dècades les seves poblacions han disminuït en moltes zones, convertint-lo en un important indicador dels canvis en l’entorn urbà i rural.
Passeridae
14-16 cm
de llargada
21-25,5 cm
24-35 g
Presència humana
ciutats, pobles, masies...
Omnívora
El pardal comú és, sense cap dubte, l’ocell més familiar i conegut de la nostra fauna, sovint el primer que els nens aprenen a reconèixer. Presenta un marcat dimorfisme sexual. El mascle adult té un patró del cap molt distintiu: capell gris, espatlla i nuca castanys-vermellosos, galtes blanques o gris clares i una gran taca negra a la barba i el pit superior (el «barbó»), més o menys gran segons l’edat i l’estat reproductor.
El dors és castany-marró estriat de fosc i les parts inferiors són clares-grisàcies. La femella és més apagada: dors marró ratllat, parts inferiors crema-grises, sense barbó negre, amb una cella i un ratlla pàl·lida sobre l’ull. Els joves recorden la femella.
El pardal comú és estretament lligat a la presència humana, fins el punt que pràcticament no es troba allà on no hi ha activitat agrícola, ramadera o urbana. És present a totes les ciutats, pobles i masies de Catalunya, des de la costa fins als pobles de muntanya, però absent dels boscos, prats alpins i zones realment salvatges.
A la Selva i Santa Coloma de Farners segueix sent un dels ocells més abundants als jardins, places, terrats i porxos, encara que el seu nombre ha disminuït notablement en les darreres dècades.
Tot i ser encara molt abundant, el pardal comú ha experimentat un descens preocupant en moltes ciutats europees, incloses les catalanes. Les causes són múltiples: rehabilitació d’edificis que elimina forats de niu, ús de pesticides que redueixen els insectes (necessaris per als polls), pavimentació, gats domèstics, falta de cobertura vegetal urbana, contaminació electromagnètica… El SOCC mostra un descens lleu però sostingut a llarg termini.
No té un cant melòdic pròpiament dit: emet una sèrie monòtona de «piu-piu-piu-tssreee» i un piuladís variat constant. Forma estols nombrosos especialment a la tardor i hivern, sovint amb pardals xarrecs i altres granívors, que recorren conreus i parcs buscant llavors.
Tot i ser tan abundant i familiar, és un ocell social i intel·ligent que mereix més atenció de la que rep, i la seva regressió urbana hauria de fer-nos reflexionar sobre la qualitat dels nostres entorns urbans.
Altres ratapinyaires del terme
