Oriolus oriolus
L’oriol (Oriolus oriolus) és una de les aus més espectaculars i acolorides que es poden observar a Santa Coloma de Farners durant la primavera i l’estiu. El mascle destaca pel seu intens plomatge groc daurat contrastat amb les ales negres, mentre que la femella presenta tonalitats més verdoses i discretes. Tot i els seus colors cridaners, és una espècie sorprenentment difícil de veure, ja que passa gran part del temps amagada entre les capçades dels arbres, on s’alimenta de fruits, insectes i altres petits invertebrats.
Oriolidae
22-25 cm
de llargada
44-47 cm
50-90 g
Boscos caducifolis
i de ribera amb arbres alts
Omnívora
L’oriol és, en plomatge nupcial, un dels ocells més espectaculars de la fauna catalana, malgrat ser sovint més sentit que vist a causa de la seva discreció. Presenta un dimorfisme sexual molt marcat. El mascle adult és impossible de confondre: cos d’un groc llampant i intens, ales i cua d’un negre profund amb una taca groga a les ales i als extrems de la cua.
El bec és vermell-rosat fort. La femella i els joves són molt diferents: dors verd-oliva apagat, parts inferiors blanquinoses amb fines ratlles longitudinals fosques, ales i cua d’un to verd-marró fosc. Tot i la llampant coloració del mascle, és sorprenentment difícil de veure: passa la majoria del temps amagat al fullatge espès dels arbres.
L’oriol és un nidificant estival lligat als boscos caducifolis amb arbres alts i frondosos. Té predilecció pels boscos de ribera (pollancrades, salzedes, freixenedes), però també ocupa fagedes, rouredes i, fins i tot, parcs urbans amb arbrat madur (com els plàtans). A la Selva és freqüent durant els mesos de maig a agost en boscos de ribera al voltant del Ter i la riera de Santa Coloma. Hiverna a l’Àfrica subsahariana.
El SOCC mostra una població estable a Catalunya. Tot i ser comú, és una espècie discreta que sovint passa desapercebuda, fet que pot dificultar les estimacions precises.
El cant és un dels sons més inconfusibles i bonics dels boscos catalans d’estiu: un «giu-li-go» o «o-ri-ol-o» flautejat, ressonant, líquid i melodiós, emès des d’un punt alt al fullatge i sentit a llargues distàncies. Aquest cant és tan característic que dona nom a l’ocell en català, francès («loriot») i d’altres llengües.
La seva veu omple els boscos de ribera durant els mesos d’estiu, però veure’l és tot un repte: el groc llampant del mascle es camufla sorprenentment bé entre el fullatge ple de llum del bosc. Tradicionalment ha estat considerat un dels cants més bonics de l’avifauna europea.
Altres ratapinyaires del terme
