Tyto alba
L’òliba (Tyto alba) és una de les aus nocturnes més emblemàtiques de Santa Coloma de Farners. Fàcilment recognoscible pel seu característic rostre en forma de cor i el seu vol silenciós, és una excel·lent caçadora de petits mamífers, especialment rosegadors. Habita tant en entorns agrícoles com en edificacions rurals, masies i zones obertes, on desenvolupa un paper fonamental en el control natural de plagues i en l’equilibri dels ecosistemes.
Tytonidae
33-35 cm
de llargada
85-95 cm
250-450 g
Zones agrícoles
obertes amb edificacions
Carnívora
L’òliba és un rapinyaire nocturn de mida mitjana, d’aspecte tan singular que resulta absolutament inconfusible. La cara, en forma de cor i d’un blanc immaculat, emmarca dos grans ulls negres com el carbó i un bec corbat i clar, i li dona l’expressió més característica de totes les rapinyaires nocturnes. El dors i la part superior de les ales són d’un beix daurat càlid amb un fi puntejat gris perla, mentre que les parts inferiors, les galtes i el ventre són blancs o crema clar, lleugerament tacats de fosc en alguns individus.
Té les potes llargues, fines i emplomallades, i les ales molt amples en relació al cos. No hi ha un dimorfisme sexual marcat, tot i que les femelles solen ser una mica més clapejades. El seu aspecte fantasmal i el vol completament silenciós han alimentat creences i llegendes durant segles.
L’òliba és una espècie estretament lligada al paisatge agrari tradicional. Necessita zones obertes per caçar (conreus, prats, marges, pastures) i, alhora, cavitats segures on niar i refugiar-se: tradicionalment a campanars, masies, golfes, graners i edificis abandonats, i secundàriament a talussos terrosos o forats d’arbre. A Catalunya és present pràcticament arreu de la terra baixa i mitjana, evitant els boscos densos i l’alta muntanya.
A la comarca de la Selva i al voltant de Santa Coloma de Farners encara hi és present, però la seva presència ha minvat clarament en les darreres dècades degut a la modernització i abandonament de les masies tradicionals.
La tendència poblacional de l’òliba és clarament negativa a Catalunya i a bona part d’Europa, tot i que a escala continental el declivi sembla haver-se estabilitzat des dels anys noranta. Les principals causes són la intensificació agrícola (amb la pèrdua de marges i prats), la rehabilitació o derrocament d’edificis vells que li servien de niu, la mortalitat per atropellaments a les carreteres i, molt especialment, l’ús de rodenticides anticoagulants que s’acumulen al seu cos quan caça micromamífers enverinats. Pel seu interès ecològic i el seu declivi, està classificada com a vulnerable al catàleg de fauna amenaçada de Catalunya.
L’òliba no canta pròpiament; emet un crit estrident, sibilant i prolongat, una mena de xiulet ronc «shhhhhh» que pot sentir-se a llargues distàncies en plena nit i que és el responsable de la fama lúgubre que tradicionalment se li ha atribuït. El vol és absolutament silenciós, gràcies a les vores serrades i el plomatge moll de les seves plomes, una adaptació que li permet caçar sense ser detectada.
Durant el dia s’amaga en racons foscos d’edificis o forats, i només a la posta de sol surt a caçar. És una aliada extraordinària de la pagesia: una sola parella pot consumir més de mil rosegadors en un any.
Altres ratapinyaires del terme
