Merla

Turdus merula

La merla (Turdus merula) és una de les aus més comunes i fàcilment recognoscibles de Santa Coloma de Farners. El mascle destaca pel seu plomatge negre brillant i el bec groc ataronjat, mentre que la femella presenta tonalitats marronoses més discretes. Habita boscos, jardins, parcs i zones urbanes, on s’alimenta de cucs, insectes, fruits i baies. El seu cant melodiós és un dels sons més característics de les matinades i capvespres al nostre entorn natural.

Família

Turdidae

Mida

23,5-29 cm

de llargada

Envergadura

34-38,5 cm

Pes

80-130 g

Hàbitat

Ambients arbrats

amb sotabosc

Dieta

Omnívora

En aquesta fitxa

Descripció i Plomatge

La merla és un dels ocells més familiars i fàcils d’identificar de la nostra fauna, present en jardins i parcs urbans arreu. Presenta un marcat dimorfisme sexual. El mascle adult és inconfusible: tot el cos d’un negre intens i lluent, amb el bec d’un groc-taronja viu i un anell ocular del mateix color, una combinació molt elegant.

La femella, en canvi, és d’un marró fosc més apagat, amb el pit i la barba ratllats de fosc i el bec marronós (a vegades amb tons groguencs en les femelles velles). Els joves recorden la femella però amb el pit clapejat de tons castanys. Té una cua relativament llarga i quadrada.

Hàbitat i Distribució

La merla és present arreu de Catalunya, sense excepció, des dels jardins urbans més concorreguts fins als boscos més apartats, des del nivell del mar fins als 1.800 m d’altitud. Ha sabut adaptar-se extraordinàriament bé a l’antropització del paisatge, i en moltes ciutats catalanes la densitat de merles és superior a la dels boscos veïns.

A la Selva i a Santa Coloma de Farners és un dels ocells més visibles als jardins, places i parcs.

Tendència Poblacional

El SOCC mostra una població estable a Catalunya. És una espècie altament adaptable que s’ha beneficiat de la urbanització moderada, on troba aliment, refugi i menys depredadors. La hivernada està reforçada amb importants nombres de migradors centreeuropeus.

Alimentació i Reproducció

  • Alimentació: Té una dieta omnívora notablement variada. A la primavera i estiu s’alimenta sobretot d’invertebrats: cucs de terra (que extreu amb la seva conducta característica de saltironar i parar-se de cop), llimacs, escarabats, larves. A la tardor i hivern es nodreix sobretot de fruits i baies: glans, móres, ramells de raïm madur, baies d’arboç, magrana, fruits del cireraller silvestre i altres. Sovint freqüenta horts i jardins, atreta per fruites caigudes.
  • Reproducció: Cria entre març i juliol, sovint amb dues o tres postes anuals. Construeix un niu en forma de tassó d’herbes seques i fang en una alçada baixa o mitjana, sovint en un arbust dens, una heura o el sotabosc. La femella pon entre 3 i 5 ous bla-verdós amb taques marrons, que cova durant 12-14 dies. Els polls deixen el niu al cap d’uns 13-14 dies.

Cant i Comportament

El cant del mascle és un dels més bonics i melòdics de la nostra fauna: una sèrie de notes flautejades, riques, variades i tranquil·les, sovint emeses des de la teulada d’una casa o el cimal d’un arbre, especialment a primera hora del matí i al capvespre durant la primavera. El reclam d’alarma és un «tixx-tixx-tixx-tixx» agut i seguit.

És un ocell familiar, valent i confiat, sovint el primer a despertar i el darrer a callar, fet que el converteix en un dels ocells més relacionats amb la vida quotidiana humana.

Continua explorant

Altres ratapinyaires del terme

Aligot comú

Aligot vesper

Astor comú

Citar aquesta fitxa

Informació de la fitxa