Turdus merula
La merla (Turdus merula) és una de les aus més comunes i fàcilment recognoscibles de Santa Coloma de Farners. El mascle destaca pel seu plomatge negre brillant i el bec groc ataronjat, mentre que la femella presenta tonalitats marronoses més discretes. Habita boscos, jardins, parcs i zones urbanes, on s’alimenta de cucs, insectes, fruits i baies. El seu cant melodiós és un dels sons més característics de les matinades i capvespres al nostre entorn natural.
Turdidae
23,5-29 cm
de llargada
34-38,5 cm
80-130 g
Ambients arbrats
amb sotabosc
Omnívora
La merla és un dels ocells més familiars i fàcils d’identificar de la nostra fauna, present en jardins i parcs urbans arreu. Presenta un marcat dimorfisme sexual. El mascle adult és inconfusible: tot el cos d’un negre intens i lluent, amb el bec d’un groc-taronja viu i un anell ocular del mateix color, una combinació molt elegant.
La femella, en canvi, és d’un marró fosc més apagat, amb el pit i la barba ratllats de fosc i el bec marronós (a vegades amb tons groguencs en les femelles velles). Els joves recorden la femella però amb el pit clapejat de tons castanys. Té una cua relativament llarga i quadrada.
La merla és present arreu de Catalunya, sense excepció, des dels jardins urbans més concorreguts fins als boscos més apartats, des del nivell del mar fins als 1.800 m d’altitud. Ha sabut adaptar-se extraordinàriament bé a l’antropització del paisatge, i en moltes ciutats catalanes la densitat de merles és superior a la dels boscos veïns.
A la Selva i a Santa Coloma de Farners és un dels ocells més visibles als jardins, places i parcs.
El SOCC mostra una població estable a Catalunya. És una espècie altament adaptable que s’ha beneficiat de la urbanització moderada, on troba aliment, refugi i menys depredadors. La hivernada està reforçada amb importants nombres de migradors centreeuropeus.
El cant del mascle és un dels més bonics i melòdics de la nostra fauna: una sèrie de notes flautejades, riques, variades i tranquil·les, sovint emeses des de la teulada d’una casa o el cimal d’un arbre, especialment a primera hora del matí i al capvespre durant la primavera. El reclam d’alarma és un «tixx-tixx-tixx-tixx» agut i seguit.
És un ocell familiar, valent i confiat, sovint el primer a despertar i el darrer a callar, fet que el converteix en un dels ocells més relacionats amb la vida quotidiana humana.
Altres ratapinyaires del terme
