Monticola solitarius
La merla blava (Monticola solitarius) és una au discreta i elegant associada principalment a zones rocoses, cingles i ambients oberts amb afloraments de roca. Els mascles destaquen pel seu característic plomatge blau fosc, mentre que les femelles presenten tonalitats marronoses més críptiques. A Santa Coloma de Farners es pot observar en indrets tranquils i solellats, on s’alimenta d’insectes, petits vertebrats i fruits, contribuint a la biodiversitat dels hàbitats rupícoles del municipi.
Muscicapidae
21-23 cm
de llargada
33-37 cm
50-80 g
Cingles
penya-segats, ruïnes...
Carnívora
La merla blava és un dels ocells més bonics i misteriosos de la fauna catalana, lligat indissolublement al paisatge mediterrani rocós. Presenta un marcat dimorfisme sexual. El mascle adult té un plomatge inconfusible: tot el cos d’un blau pissarra profund i mat, sense brillantor, amb les ales i la cua una mica més fosques.
A primera vista pot recordar la merla comuna però el to blavós és inequívoc. La femella i els joves són molt diferents: dors gris-marró fosc i parts inferiors crema-grogosa amb un fi clapejat de «escames» marrons que els donen un aspecte densament motllat. El bec és més llarg que el d’una merla i la postura, més erecta.
A Catalunya, la merla blava està lligada estretament als ambients rocosos d’influència mediterrània: cingles, penya-segats, sortints rocosos, ruïnes antigues i, sovint, masies aïllades, castells, ermites i campanars. Defuig l’alta muntanya i les zones humides.
És present a tota la franja mediterrània catalana, amb els nuclis més importants als massissos calcaris (Montserrat, Garraf, Montsant, Ports). A la Selva és més rara, present localment a algunes zones rocoses i edificacions tradicionals.
Els seguiments mostren una població globalment estable, encara que pot patir descensos locals per la pèrdua d’hàbitat (especialment l’abandonament i restauració d’edificis tradicionals que utilitza per niar). És una espècie discreta i les seves poblacions són sovint difícils d’avaluar.
El cant és potser la seva característica més memorable: una sèrie melodiosa, flautejada i melancòlica, semblant a la d’una merla però més pura i amb un to lleugerament trist, emesa des d’un punt prominent (una pedra alta, una torre, una cornisa). El reclam és un «tsak-tsak» ressonant.
És una espècie solitària i discreta, però el seu cant és inconfusible i pot omplir tot un cingle amb una sensació de quietud i bellesa salvatge. Tradicionalment ha estat venerada com a ocell de bellesa i misteri.
Altres ratapinyaires del terme
