Gaig

Garrulus glandarius

El gaig (Garrulus glandarius) és un dels ocells forestals més vistosos i intel·ligents de Santa Coloma de Farners. Fàcilment identificable pel seu plomatge de tons rosats i les característiques plomes blaves i negres de les ales, és un habitant habitual de suredes, alzinars i altres boscos del municipi. A més de la seva funció ecològica com a dispersor de glans i altres llavors, el gaig destaca pel seu comportament vigilant i per la seva gran capacitat per imitar sons de l’entorn.

Família

Corvidae

Mida

32-37 cm

de llargada

Envergadura

52-58 cm

Pes

140-190 g

Hàbitat

Boscos

caducifolis amb roures

Dieta

Omnívora

En aquesta fitxa

Descripció i Plomatge

El gaig és un dels córvids més vistosos i acolorits d’Europa, una sorpresa cromàtica entre uns parents (corbs i gralles) que tendeixen al negre i el gris. Té el cos d’un to rosat-marró suau, les ales negres amb una vistosa taca blava i blanc i negre als hombros, la cua negra, i una taca blanca al carpó molt visible en vol.

El cap és blanquinós amb un capell estríat negre i una marcada bigotera negra a banda i banda del bec. La cua és negra. No hi ha dimorfisme sexual marcat. Els joves recorden els adults però amb tons una mica més apagats.

Hàbitat i Distribució

El gaig està distribuït per pràcticament tot Catalunya, allà on hi hagi boscos. Té una preferència marcada pels boscos caducifolis amb roures i alzines, ja que els aglans constituyixen una part molt important de la seva dieta, però també ocupa altres tipus de bosc, fagedes, pinedes mixtes i, fins i tot, parcs urbans amb arbrat madur.

A la Selva, Montseny i Guilleries és una de les aus forestals més comunes i fàcils d’observar.

Tendència Poblacional

Segons el SOCC, la població del gaig és globalment estable o en lleu augment a Catalunya, beneficiada per l’augment general de la massa forestal després de l’abandó d’antics conreus i pastures. És una espècie força adaptable i prospera bé en una varietat de boscos.

Alimentació i Reproducció

  • Alimentació: El gaig és famós per la seva relació íntima amb els aglans: a la tardor en recull grans quantitats i n’amaga centenars o milers en escondrijos pel bosc per a l’hivern, una conducta que el converteix en un dels principals dispersors naturals dels roures i alzines (molts dels que oblida germinen i donen lloc a nous arbres). A part dels aglans, té una dieta omnívora notable: insectes, larves, ous i polls d’altres ocells (és un depredador de nius important), micromamífers, llavors, fruits silvestres, fins i tot petits rèptils. La depredació de nius l’ha fet sovint impopular entre els ornitòlegs i la població rural.
  • Reproducció: Cria entre abril i juliol. Construeix un niu modest de branques i fibres a la copa d’un arbre, sovint amagat al fullatge. La femella pon entre 4 i 6 ous verd-blavosos amb taques marrons-fosques, que coven ambdós membres durant 16-19 dies. Els polls deixen el niu al cap de 19-23 dies.

Cant i Comportament

El reclam més característic és un «krrraek-krrraek» raspós, fort i d’allargada que sovint funciona com a senyal d’alarma per a tots els altres habitants del bosc (cervols inclosos!) quan detecta un depredador. També té un «cant» més discret i melòdic que pot incloure imitacions d’altres aus (especialment aligots i rapinyaires) i sons mecànics, fet que el converteix en un dels millors imitadors de la fauna catalana. És cautelós i sovint difícil d’apropar-se, però la seva coloració i el seu reclam el fan inconfusible.

Continua explorant

Altres ratapinyaires del terme

Aligot comú

Aligot vesper

Astor comú

Citar aquesta fitxa

Informació de la fitxa