Jynx torquilla
El colltort (Jynx torquilla) és un ocell singular i discret que habita principalment en zones obertes amb arbres dispersos, boscos clars i espais agrícoles de Santa Coloma de Farners. Tot i pertànyer a la família dels picots, presenta un aspecte i un comportament molt diferents, destacant per la seva capacitat de girar el coll de manera sorprenent quan se sent amenaçat. S’alimenta principalment de formigues i altres petits insectes, fet que el converteix en una espècie molt beneficiosa per als ecosistemes locals.
Picidae
16-18 cm
de llargada
25-27 cm
30-50 g
Boscos clars
fruiterars, vinyes...
Formigues
El colltort és un picot atípic, l’únic dels picots europeus que no té el plomatge contrastat ni la silueta clàssica del grup. Té un cos esvelt, una cua llarga i una coloració extraordinàriament críptica, formada per un complex disseny de taques i estries en marrons, grisos i cremes que el camuflen perfectament amb les escorces dels arbres.
Té el bec relativament curt i fi (no és un picot que perfori troncs) i una llengua extremadament llarga. El cap mostra una vistosa franja fosca que va del bec a la nuca passant per l’ull. Mascles i femelles són pràcticament idèntics. Els joves recorden els adults però amb tons una mica més apagats.
A Catalunya és un nidificant estival escàs, present de finals de març a setembre. Cria localment a les comarques pirinenques i prepirinenques, als boscos del Sistema Mediterrani i, més rarament, a la Catalunya central. Durant la migració es pot veure pràcticament arreu del territori, especialment a la primavera (abril-maig) i a la tardor (setembre-octubre).
A la Selva és sobretot un migrador, fàcil de trobar a fruiterars i jardins amb arbres vells durant els passos migratoris.
El colltort ha patit declivis poblacionals notables a la major part d’Europa, i a Catalunya el SOCC indica una tendència globalment descendent a llarg termini. Les causes principals són la pèrdua dels paisatges agraris tradicionals amb arbres vells i fruiterars, l’ús de pesticides que afecta les poblacions de formigues, i la desaparició d’arbres amb cavitats per niar.
El cant és una sèrie repetitiva i estridenta de «quiii-quiii-quiii» potent, que recorda lleugerament el del xoriguer, emès des d’una branca alta i sovint repetit insistentment. El reclam habitual és un «tek-tek» curt. El seu comportament defensiu més curiós és el que li dóna el nom: quan se sent amenaçat (per exemple, al niu), torça el coll amb moviments serpentins i sibilants, simulant una serp per intimidar al depredador. És una au discreta i sovint passa desapercebuda fins i tot on és present, gràcies al seu plomatge mimètic.
Altres ratapinyaires del terme
