Galerida cristata
La cogullada vulgar (Galerida cristata) és un petit ocell característic dels espais oberts, camps de cultiu, camins i zones amb vegetació baixa de Santa Coloma de Farners. Es reconeix fàcilment per la seva cresta punxeguda i el seu cant melodiós, que sovint emet des del terra o durant els seus vols curts. Adaptada als ambients oberts i assolellats, és una espècie que forma part del paisatge agrícola tradicional del nostre territori.

Alaudidae
17-19 cm
de llargada
29-38 cm
35-45 g
Espais oberts
secs i poc vegetats
Granívora - Insectívora
La cogullada vulgar és una alosa rabassuda i de coloració críptica, característica dels paisatges oberts mediterranis. Té un plomatge globalment marró-cremós, amb el dors estríat de fosc i les parts inferiors més clares amb estries fosques al pit. La seva característica més inconfusible és la cresta llarga i punxeguda al cap, sempre erecta i ben visible, que la diferencia clarament d’altres aloses.
Té un bec relativament llarg i lleugerament corbat. No mostra dimorfisme sexual marcat; els joves recorden els adults però amb tons més apagats i les estries més difuses. La cua mostra plomes laterals canyella, una característica útil per identificar-la quan vola.
La cogullada vulgar és present a pràcticament totes les zones obertes i seques de Catalunya, des de la costa fins a la mitjana muntanya. Té predilecció pels ambients pertorbats i poc productius: vores de camins i carreteres, descampats, conreus extensius de cereal, terrenys agrícoles abandonats, eres de pobles, fins i tot a les vores de les zones industrials. Defuig els boscos i les zones de muntanya.
A la Selva i als afores de Santa Coloma de Farners es pot trobar a les vores dels camins rurals i als camps oberts.
La cogullada vulgar ha patit descensos importants a moltes àrees d’Europa relacionats amb la intensificació agrícola, la urbanització i l’abandonament dels camps amb cereal extensiu. A Catalunya, segons el SOCC, mostra una tendència negativa o estable, depenent de les regions, i és una de les espècies indicadores de la salut de l’agricultura tradicional.
El cant és una llarga sèrie de notes liquides, musicals i variades, sovint emeses des d’un punt alt (una pedra, un pal, un cable) o en vol nupcial enlairant-se cap al cel. El reclam més comú és un «tu-tii-tuui» liquid i dolç, sovint emès en vol, molt útil per identificar-la sense veure-la.
Té un comportament confiat amb la presència humana: sovint camina als vorals de carreteres i camins, on és fàcil veure-la. La seva cresta i el cant musical la converteixen en una de les aus més carismàtiques dels paisatges agraris mediterranis.
Altres ratapinyaires del terme