Regulus ignicapilla
El bruel (Regulus ignicapilla) és un dels ocells més petits que podem trobar als boscos de Santa Coloma de Farners. Malgrat la seva mida diminuta, destaca per la seva gran activitat i per la característica franja ataronjada i groga que llueix al cap. Habita principalment en zones forestals amb abundància d’arbres i s’alimenta d’insectes i petits invertebrats que captura entre les branques, contribuint al control natural de moltes espècies d’insectes.
Regulidae
9-10 cm
de llargada
13-16 cm
5-7 g
Boscos
pinedes i boscos mixtos
Insectívora
El bruel és, juntament amb el reietó, una de les aus més petites d’Europa: amb només uns 9 cm i 5-7 grams de pes, és gairebé del tamany d’una papallona grossa. Tot i la mida diminuta, té un plomatge cridanèr i bonic. El dors és d’un verd oliva fresc i les parts inferiors d’un beix-blanc pàl·lid.
El més característic és el cap: corona ataronjada en els mascles (groga en les femelles), envoltada per dues línies negres i una vistosa cella blanca, i una banda fosca que travessa l’ull. Els mascles erigeixen la corona taronja durant els festejos i les disputes territorials. Els joves no tenen les marques del cap fins després de la primera muda.
El bruel és present a tot Catalunya allà on hi hagi boscos, des del nivell del mar fins a la zona subalpina. Mostra una clara preferència per les pinedes i els boscos mixtos amb coníferes (sobretot avets, pi roig i pi blanc), però també ocupa rouredes, alzinars, fagedes i parcs urbans amb arbres grans.
A la Selva i Montseny és present tant a les pinedes com als boscos mixtos. A l’hivern, una part de la població local descendeix d’altitud, i s’hi afegeixen molts migradors del centre i nord d’Europa.
El SOCC indica una població nidificant globalment estable a Catalunya. Tot i la seva mida diminuta, el bruel és una espècie força resistent i amb tendència positiva en moltes zones, gràcies a l’expansió de les masses forestals després de l’abandó d’antics conreus. Pot patir mortalitats elevades en hiverns excepcionalment freds, però normalment es recupera ràpidament.
El cant és una sèrie de notes molt agudes, fines i aflautades, que ascendeixen i descendeixen rítmicament: «tsi-tsi-tsi tsa-tsa-tsa». El reclam habitual és un «tsii» extremadament agut, gairebé inaudible per a moltes persones (algunes deixen de sentir-lo amb l’edat per pèrdua d’agudesa).
És una au molt activa que es belluga sense parar entre les branques fines i sovint forma estols hivernals mixtes amb mallerengues i raspinells. Tot i la seva petitesa, és relativament confiada i deixa apropar bastant l’observador.
Altres ratapinyaires del terme
