Bruel

Regulus ignicapilla

El bruel (Regulus ignicapilla) és un dels ocells més petits que podem trobar als boscos de Santa Coloma de Farners. Malgrat la seva mida diminuta, destaca per la seva gran activitat i per la característica franja ataronjada i groga que llueix al cap. Habita principalment en zones forestals amb abundància d’arbres i s’alimenta d’insectes i petits invertebrats que captura entre les branques, contribuint al control natural de moltes espècies d’insectes.

Família

Regulidae

Mida

9-10 cm

de llargada

Envergadura

13-16 cm

Pes

5-7 g

Hàbitat

Boscos

pinedes i boscos mixtos

Dieta

Insectívora

En aquesta fitxa

Descripció i Plomatge

El bruel és, juntament amb el reietó, una de les aus més petites d’Europa: amb només uns 9 cm i 5-7 grams de pes, és gairebé del tamany d’una papallona grossa. Tot i la mida diminuta, té un plomatge cridanèr i bonic. El dors és d’un verd oliva fresc i les parts inferiors d’un beix-blanc pàl·lid.

El més característic és el cap: corona ataronjada en els mascles (groga en les femelles), envoltada per dues línies negres i una vistosa cella blanca, i una banda fosca que travessa l’ull. Els mascles erigeixen la corona taronja durant els festejos i les disputes territorials. Els joves no tenen les marques del cap fins després de la primera muda.

Hàbitat i Distribució

El bruel és present a tot Catalunya allà on hi hagi boscos, des del nivell del mar fins a la zona subalpina. Mostra una clara preferència per les pinedes i els boscos mixtos amb coníferes (sobretot avets, pi roig i pi blanc), però també ocupa rouredes, alzinars, fagedes i parcs urbans amb arbres grans.

A la Selva i Montseny és present tant a les pinedes com als boscos mixtos. A l’hivern, una part de la població local descendeix d’altitud, i s’hi afegeixen molts migradors del centre i nord d’Europa.

Tendència Poblacional

El SOCC indica una població nidificant globalment estable a Catalunya. Tot i la seva mida diminuta, el bruel és una espècie força resistent i amb tendència positiva en moltes zones, gràcies a l’expansió de les masses forestals després de l’abandó d’antics conreus. Pot patir mortalitats elevades en hiverns excepcionalment freds, però normalment es recupera ràpidament.

Alimentació i Reproducció

  • Alimentació: S’alimenta gairebé exclusivament de petits invertebrats que captura amb un comportament incansable per les copes dels arbres. Es belluga contínuament entre les fulles i les branques fines, sovint suspes cap per avall com una mallerenga, capturant petits insectes, aranyes, larves d’erugues i pugons. Té un metabolisme extremadament alt i ha de menjar gairebé contínuament per sobreviure, sobretot durant els freds hivernals.
  • Reproducció: Cria entre abril i juliol, amb sovint dues postes. Construeix un niu petit, profund i extraordinàriament elaborat, suspes sota una branca de conífera o entre el ramatge, fet de molsa, líquens, teranyines i fibres vegetals fines. La femella pon entre 7 i 11 ous (una posta enorme per una au tan petita!), de color crema amb taques marrons, que cova ella durant 14-16 dies. Els polls deixen el niu al cap d’unes 2 setmanes.

Cant i Comportament

El cant és una sèrie de notes molt agudes, fines i aflautades, que ascendeixen i descendeixen rítmicament: «tsi-tsi-tsi tsa-tsa-tsa». El reclam habitual és un «tsii» extremadament agut, gairebé inaudible per a moltes persones (algunes deixen de sentir-lo amb l’edat per pèrdua d’agudesa).

És una au molt activa que es belluga sense parar entre les branques fines i sovint forma estols hivernals mixtes amb mallerengues i raspinells. Tot i la seva petitesa, és relativament confiada i deixa apropar bastant l’observador.

Continua explorant

Altres ratapinyaires del terme

Aligot comú

Aligot vesper

Astor comú

Citar aquesta fitxa

Informació de la fitxa