Saxicola rubicola
El bitxac comú (Saxicola rubicola) és un petit ocell molt característic dels prats, camps oberts i zones arbustives de Santa Coloma de Farners. Fàcil de reconèixer pel contrast dels colors del mascle i pel seu costum de posar-se en branques, tanques o mates elevades, és una espècie activa i territorial. La seva presència està estretament relacionada amb la conservació dels espais oberts i del mosaic agroforestal que caracteritza el nostre paisatge.
Muscicapidae
11,5-13 cm
de llargada
18-21 cm
13-17 g
Zones obertes
amb arbustos
Insectívora
El bitxac comú és un petit passeriforme de cos rabassut i posat característic, sempre dret i alerta dalt d’una branca, un fonoll o un fil de filferro. Mostra un evident dimorfisme sexual: el mascle té el cap completament negre, un collar blanc als costats del coll molt vistós, el pit taronja-rovellat encès i la resta del cos amb tons foscos al dors.
La femella és més apagada, amb el cap marró fosc en lloc de negre, el collaret blanc més tènue i tons pastel al pit. Els joves recorden la femella però amb un fi clapejat al pit i al dors. Sovint és confós a primera vista amb el bitxac rogenc (espècie més localitzada), però el patró del cap i del coll els diferencia bé.
El bitxac comú és present arreu de Catalunya, des del nivell del mar fins a uns 1.500 m d’altitud, sempre que hi hagi paisatges oberts amb arbustos baixos i punts elevats per atalaiar-se.
És una espècie típica de brolles, garrigues, prats amb romaní i farigola, marges de conreu, vorades de boscos i camps de cereal amb arbustos isolats. A la comarca de la Selva és freqüent als camps i marges agrícoles, així com a les brolles que envolten Santa Coloma de Farners.
Segons el SOCC, la població del bitxac comú a Catalunya es manté globalment estable però mostra fluctuacions importants entre anys, i ha registrat descensos preocupants en algunes zones agrícoles europees. La intensificació agrícola, amb la desaparició dels marges i dels camps no cultivats, és la principal amenaça per a l’espècie a llarg termini.
El reclam més característic és un «u-tsak-tsak» agut i seguit, similar al so de fer xocar dues pedres petites (d’aquí ve el nom «bitxac»). El cant és una sèrie de notes seques i variades emeses des d’un punt alt o en vol nupcial.
Té un comportament molt confiat i tranquil davant els observadors, i la seva costum d’atalaiar-se en llocs visibles el converteix en un dels passeriformes més fàcils de detectar i identificar als paisatges oberts catalans.
Altres ratapinyaires del terme
