Parus major
La mallerenga carbonera (Parus major) és una de les aus més comunes i conegudes dels boscos, jardins i espais verds de Santa Coloma de Farners. Fàcilment identificable pel seu cap negre, les galtes blanques i el pit groc travessat per una banda fosca, és una espècie molt activa i curiosa. S’alimenta principalment d’insectes, erugues i llavors, desenvolupant un paper important en el control natural de plagues i en l’equilibri dels ecosistemes forestals.
Paridae
13-15 cm
de llargada
22-25 cm
14-22 g
Molt versàtil
boscos, prats, jardins...
Omnívora
És la més grossa i robusta de totes les mallerengues catalanes, i probablement la més fàcil de reconèixer. Té el cap negre llustrós amb unes galtes blanques molt cridaneres que contrasten amb el negre, i una franja negra que parteix del coll i baixa pel mig del pit i ventre formant una «corbata» característica: ampla i ben marcada en els mascles, més estreta i sovint interrompuda en les femelles.
Les parts inferiors són d’un groc viu, el dors verdós-oliva i les ales i la cua grises blavoses amb una estreta banda alar blanca. Els joves són una versió més apagada dels adults, amb tons més groguencs al cap i sense el negre tan saturat.
És una de les espècies més adaptables i àmpliament distribuïdes de Catalunya. Ocupa pràcticament tots els tipus de bosc (alzinars, rouredes, fagedes, pinedes, boscos de ribera), però també prospera en ambients molt humanitzats com parcs urbans, jardins, avingudes arbrades i fins i tot patis interiors d’edificis, sempre que hi hagi algun forat o cavitat per niar.
A la Selva és present arreu, dels boscos més tancats fins a les vores dels nuclis urbans, i és una visitant assídua de les menjadores de jardí durant l’hivern.
Les dades del SOCC indiquen que la mallerenga carbonera és una de les espècies forestals més comunes i ben representades de Catalunya, amb una tendència poblacional estable a llarg termini. La població catalana s’estima en més d’un milió i mig d’individus madurs, fet que la situa entre els passeriformes més abundants del país. Es beneficia de la col·locació de caixes-niu i de les menjadores de jardí, i és una de les espècies indicadores clau dels programes europeus d’ocells forestals comuns.
El cant és un dels més fàcils d’aprendre per a qui s’inicia en l’observació d’ocells: una sèrie repetitiva de dues notes alternades «ti-tu, ti-tu, ti-tu» o «txin-txuf, txin-txuf», que el mascle emet des d’una branca alta a partir del febrer. És una espècie molt territorial durant la cria, però fora d’aquesta època forma estols mixts amb altres mallerengues, bruels, raspinells i picots petits que es belluguen plegats pel bosc.
Té un comportament curiós i destre, i s’ha estudiat molt per la seva capacitat d’aprenentatge i resolució de problemes.
Altres ratapinyaires del terme
