Falcó pelegrí

Falco peregrinus

El falcó pelegrí (Falco peregrinus) és una de les rapinyaires més espectaculars i poderoses presents a l’entorn de Santa Coloma de Farners. Reconegut per ser l’animal més ràpid del planeta durant els seus impressionants picats de caça, és un depredador especialitzat en la captura d’ocells en ple vol. La seva silueta estilitzada, la seva velocitat extraordinària i la seva gran capacitat de caça el converteixen en una de les aus més admirades dels nostres ecosistemes.

Família

Falconidae

Mida

38-50 cm

de llargada

Envergadura

95-115 cm

Pes

530-750 g

Hàbitat

Cingles

penya-segats, edificis...

Dieta

Carnívora

En aquesta fitxa

Descripció i Plomatge

El falcó pelegrí és el rapinyaire més icònic i temible d’Europa, conegut per ser el vertebrat més ràpid del món durant els seus famosos picats. Té un cos potent i robust, ales llargues i punxegudes i una cua relativament curta. L’adult presenta el dors gris pissarra i les parts inferiors blanques o cremes amb un fi barrat fosc al pit i ventre.

El cap és gris fosc, gairebé negre, amb un mostatxo o «bigoti» característic que baixa des de l’ull i li dóna un aspecte ferotge i inconfusible. Els joves són més marronosos i amb estries longitudinals al pit en lloc de barres horitzontals. Les femelles són notablement més grosses que els mascles.

Hàbitat i Distribució

El falcó pelegrí cria a Catalunya allà on hi hagi parets de roca verticals i adequades per al niu: cingles muntanyencs, penya-segats litorals i, modernament, edificis urbans i pedreres. S’ha establert amb èxit a Barcelona ciutat (Sagrada Família, torre Mapfre, etc.) i a altres ciutats catalanes.

A la Selva i comarques pròximes és present a les cingles del Montseny i Guilleries. Tradicionalment és una espècie sedentària, tot i que a l’hivern arriben alguns individus migradors del centre i nord d’Europa.

Tendència Poblacional

La història del falcó pelegrí és un dels grans exemples europeus de recuperació: gairebé extingit als anys 60-70 per culpa dels pesticides organoclorats (especialment el DDT), va ser una de les espècies pioneres en programes de cria en captivitat i reintroducció. Des dels anys 90, la població catalana s’ha recuperat de manera sostinguda i avui se n’estimen entre 200 i 300 parelles. Tot i això, continua afectat per la sostracció de polls per a la falconeria, pel verí i per molèsties a les zones de cria.

Alimentació i Reproducció

  • Alimentació: Caça exclusivament ocells en vol, des de coloms, tudons i estornells fins a tórtores, ànecs i fins i tot algunes aus rapinyaires petites. La seva tècnica de caça és espectacular: localitza la presa des de gran altura i s’hi tira en picat amb les ales plegades, podent superar els 300 km/h en velocitat terminal. Colpeja la presa amb les urpes al moment de l’impacte, sovint matant-la a l’acte.
  • Reproducció: Cria entre febrer i juny. No construeix niu pròpiament dit: ocupa un replà o cavitat en una paret rocosa o en una estructura urbana on poses els ous directament. La femella pon entre 3 i 4 ous de color rosat amb taques marrons fosques que cova durant 32-34 dies. Els polls deixen el niu al cap de 35-42 dies i depenen dels pares unes setmanes més per aprendre a caçar.

Cant i Comportament

El reclam més comú és un «kèk-kèk-kèk» potent i agut, emès quan defensa el territori o avisa el cor. Patrulla el territori volant a gran altura amb un batec d’ales lent però potent. Té un comportament marcadament territorial: defensa el lloc de cria amb gran agressivitat fins i tot davant d’altres rapinyaires més grosses.

La seva increïble velocitat l’ha convertit en un símbol de poder i ràpidesa des de l’antiguitat, i ha estat venerat a moltes cultures.

Continua explorant

Altres ratapinyaires del terme

Aligot comú

Aligot vesper

Astor comú

Citar aquesta fitxa

Informació de la fitxa