Sturnus vulgaris
L’estornell vulgar (Sturnus vulgaris) és una au molt sociable i adaptable que es pot observar amb freqüència a Santa Coloma de Farners, tant en espais agrícoles com en zones urbanes i obertes. Destaca pel seu plomatge fosc amb reflexos metàl·lics i petites taques clares, especialment visibles durant l’hivern. És conegut pels espectaculars estols que forma amb centenars d’individus i per la seva capacitat d’imitar sons i cants d’altres ocells.
Sturnidae
20-23 cm
de llargada
37-42 cm
75-90 g
Ambients oberts
i humanitzats
Omnívora
L’estornell vulgar és una au de mida mitjana, robusta i de bec llarg i punxegut. El plomatge canvia clarament entre estacions: a la primavera (plomatge nupcial) és d’un negre brillant amb intensos reflexos verds i púrpures iridescents, i el bec és groc.
A l’hivern, en canvi, l’au mostra el cos completament esquitxat de taques blanques i creme als extrems de les plomes, fet que li dóna un aspecte clapejat molt característic, mentre que el bec es torna fosc. És aquesta forma hivernal la més comuna de veure a Catalunya, ja que la gran majoria d’estornells vulgars que veiem són migradors o hivernants. Els joves són d’un marró-gris uniforme.
A Catalunya, l’estornell vulgar és sobretot un hivernant abundant: cada tardor arriben milions d’individus procedents del centre i nord d’Europa, que es distribueixen per pràcticament tot el territori, amb especial concentració a la plana de Lleida, deltes, valls fluvials i àrees agrícoles.
Com a nidificant és molt més localitzat: cria principalment al nord-est de Catalunya, a les comarques pirinenques i prepirinenques, i a algunes àrees centrals i empordaneses. A la Selva, gairebé tots els estornells vulgars que es veuen són migradors o hivernants.
A nivell europeu, l’estornell vulgar ha patit declivis significatius en moltes regions, fet que ha provocat el seu inclusió a les espècies en regressió moderada a escala continental. A Catalunya, com a hivernant, la població és més estable. Les principals causes del descens són la intensificació agrícola i la pèrdua de prats permanents per pastura.
El cant és un xerroteig llarg, variat i ric en xiulets, gracs, xerricades i imitacions notables d’altres aus i sons del seu entorn. Una de les seves habilitats més notables és la capacitat d’imitar fidelment veus humanes, melodies de telèfon mòbil, sons mecànics i cants d’altres ocells.
El comportament més espectacular és la formació dels grans estols hivernals: a la posta del sol, milers d’estornells es reuneixen i formen les famoses «murmuracions», grans masses voladores que fan formes canviants al cel abans d’ajocar-se en grans canyars o arbredes.
Altres ratapinyaires del terme
