Streptopelia decaocto
La tórtora turca (Streptopelia decaocto) és una au elegant i fàcilment recognoscible que s’ha adaptat molt bé als entorns urbans i periurbans de Santa Coloma de Farners. De coloració gris clara i amb una característica franja negra al clatell, és habitual observar-la en parcs, jardins, zones residencials i camps oberts. El seu cant repetitiu i pausat forma part del paisatge sonor de molts pobles i ciutats, on s’alimenta principalment de llavors i petits grans.
Columbidae
29-33 cm
de llargada
47-55 cm
150-220 g
Ambients humanitzats
ciutats, pobles, jardins...
Granívora
La tórtora turca és un colúmbid de mida mitjana, més petit i esvelt que el tudó però més robust que la tórtora europea (estival). Té el cos d’un to gris-rosat suau i uniforme, el cap una mica més clar, una característica fina franja negra (com un «collaret») a la part posterior del coll que la fa inconfusible (d’aquí el nom científic «decaocto», que significa «divuit» en grec, referint-se al collaret).
La cua és relativament llarga, amb les puntes laterals blanques molt visibles en vol. Els ulls són d’un vermell-marronós i el bec negre. Els joves no tenen encara el collaret negre i són una mica més apagats.
La tórtora turca és un cas espectacular d’expansió natural recent. Originària del subcontinent indi, va colonitzar Turquia (d’on prové el nom comú) al segle XVIII, i des dels anys 1930 ha fet una expansió fulgurant per tot Europa occidental, arribant a Catalunya als anys 1970-80 i convertint-se en pocs decennis en una de les espècies més comunes dels ambients urbans.
Avui és present a tots els nuclis urbans, jardins, granges i zones agrícoles del territori. A Santa Coloma de Farners és una visitant assídua dels parcs, places i porxos.
La tendència és clarament a l’alça: la població de tórtora turca continua creixent a Catalunya, encara que en algunes zones ja sembla haver-se estabilitzat als nivells màxims. El seu èxit es deu a la capacitat per aprofitar els recursos de l’antropoecosistema (menjar i nidificacio en àrees urbanes).
El cant és un «coo-coorrr-coo» amb tres notes ben definides, repetit monotonament des d’un punt alt (una antena, una xemeneia, un fil) durant gran part del dia, especialment a la primavera-estiu.
És tan present en les nostres ciutats que sovint passa desapercebut, però és una de les bandes sonores omnipresents de l’ambient urbà català. Té un vol vistós amb un planeig final en què obre les ales i la cua, especialment durant els festejos.
Altres ratapinyaires del terme
