Òliba

Tyto alba

L’òliba (Tyto alba) és una de les aus nocturnes més emblemàtiques de Santa Coloma de Farners. Fàcilment recognoscible pel seu característic rostre en forma de cor i el seu vol silenciós, és una excel·lent caçadora de petits mamífers, especialment rosegadors. Habita tant en entorns agrícoles com en edificacions rurals, masies i zones obertes, on desenvolupa un paper fonamental en el control natural de plagues i en l’equilibri dels ecosistemes.

Família

Tytonidae

Mida

33-35 cm

de llargada

Envergadura

85-95 cm

Pes

250-450 g

Hàbitat

Zones agrícoles

obertes amb edificacions

Dieta

Carnívora

En aquesta fitxa

Descripció i Plomatge

L’òliba és un rapinyaire nocturn de mida mitjana, d’aspecte tan singular que resulta absolutament inconfusible. La cara, en forma de cor i d’un blanc immaculat, emmarca dos grans ulls negres com el carbó i un bec corbat i clar, i li dona l’expressió més característica de totes les rapinyaires nocturnes. El dors i la part superior de les ales són d’un beix daurat càlid amb un fi puntejat gris perla, mentre que les parts inferiors, les galtes i el ventre són blancs o crema clar, lleugerament tacats de fosc en alguns individus.

Té les potes llargues, fines i emplomallades, i les ales molt amples en relació al cos. No hi ha un dimorfisme sexual marcat, tot i que les femelles solen ser una mica més clapejades. El seu aspecte fantasmal i el vol completament silenciós han alimentat creences i llegendes durant segles.

Hàbitat i Distribució

L’òliba és una espècie estretament lligada al paisatge agrari tradicional. Necessita zones obertes per caçar (conreus, prats, marges, pastures) i, alhora, cavitats segures on niar i refugiar-se: tradicionalment a campanars, masies, golfes, graners i edificis abandonats, i secundàriament a talussos terrosos o forats d’arbre. A Catalunya és present pràcticament arreu de la terra baixa i mitjana, evitant els boscos densos i l’alta muntanya.

A la comarca de la Selva i al voltant de Santa Coloma de Farners encara hi és present, però la seva presència ha minvat clarament en les darreres dècades degut a la modernització i abandonament de les masies tradicionals.

Tendència Poblacional

La tendència poblacional de l’òliba és clarament negativa a Catalunya i a bona part d’Europa, tot i que a escala continental el declivi sembla haver-se estabilitzat des dels anys noranta. Les principals causes són la intensificació agrícola (amb la pèrdua de marges i prats), la rehabilitació o derrocament d’edificis vells que li servien de niu, la mortalitat per atropellaments a les carreteres i, molt especialment, l’ús de rodenticides anticoagulants que s’acumulen al seu cos quan caça micromamífers enverinats. Pel seu interès ecològic i el seu declivi, està classificada com a vulnerable al catàleg de fauna amenaçada de Catalunya.

Alimentació i Reproducció

  • Alimentació: És una caçadora de rosegadors molt especialitzada: més del 90% de la seva dieta està formada per micromamífers, sobretot talpons, ratolins de bosc, musaranyes i rates joves. Caça al crepuscle i durant la nit, sobrevolant lentament i a poca altura camps i marges. La seva oïda és tan precisa, gràcies al disc facial que actua com una antena parabòlica, que pot localitzar una presa amb total foscor només pel so. Engoleix les preses senceres i, més tard, regurgita egagròpiles (boles de pèls i ossos) que són una eina molt valuosa per estudiar la fauna de micromamífers d’una zona.
  • Reproducció: Pot criar pràcticament tot l’any, sempre que hi hagi abundància d’aliment, però el gruix de les postes es concentra entre abril i juliol. Nia en construccions humanes (campanars, masies, graners, golfes), talussos i, més rarament, en forats d’arbres grans. No fa niu pròpiament dit: pon entre 4 i 7 ous directament sobre el sòl o sobre egagròpiles acumulades. Només cova la femella, durant uns 30-33 dies, mentre el mascle li porta el menjar. Els polls deixen el niu al cap d’unes 8-10 setmanes.

Cant i Comportament

L’òliba no canta pròpiament; emet un crit estrident, sibilant i prolongat, una mena de xiulet ronc «shhhhhh» que pot sentir-se a llargues distàncies en plena nit i que és el responsable de la fama lúgubre que tradicionalment se li ha atribuït. El vol és absolutament silenciós, gràcies a les vores serrades i el plomatge moll de les seves plomes, una adaptació que li permet caçar sense ser detectada.

Durant el dia s’amaga en racons foscos d’edificis o forats, i només a la posta de sol surt a caçar. És una aliada extraordinària de la pagesia: una sola parella pot consumir més de mil rosegadors en un any.

Continua explorant

Altres ratapinyaires del terme

Aligot comú

Aligot vesper

Astor comú

Citar aquesta fitxa

Informació de la fitxa